El debat que estem tenint aquesta setmana al Parlament de Catalunya torna a tenir un protagonisme clar; les retallades. Amb els subsegüents debats relacionats, com ara les alternatives a fer sostenible el sistema de benestar i de com finançar-ho. En un moment en que les retallades als serveis públics bàsics s’estenen per tot el país en la mesura que ho fa l’avenç de la dreta.
Sembla evident que una de les primeres conseqüències de les retallades serà l’increment de les desigualtats; d’accés a serveis bàsics com l’educació o la salut, però també de renda directa o diferida. Tanmateix, és obvi que també s’aconseguirà reduir la despesa pública i, per tant, el maleït dèficit.
De com l’esquerra aconsegueixi la quadratura del cercle de mantenir l’austeritat pressupostària imposada pels actuals responsables polítics i econòmics de Brusel.les, amb fer sostenible sistema de benestar, raurà construir una alternativa creïble. A primera vista el “debat sobre els ingressos”, com anomenem eufemísticament a la necessitat d’augmentar de la pressió fiscal, és un primer argument.
Però n’hi ha un altre que es fa servir poc i és ,el preu que tindrà a mig i llarg termini les retallades en termes econòmics i de competitivitat. O dit d’una altra manera, quan ens costarà que les nostres societats siguin més desiguals?
Sota el paraigua del nou/vell mite que un Estat fort és sinònim d’una economia feble, els neoliberals d’intensitat diversa ens volen fer oblidar els costos no només socials i humans, sinó econòmics que té la desigualtat social, lluny de ser un “estímul” una “ma invisible” per créixer . Una desigualtat que amenaça de créixer i estendre’s a casa nostra, com a conseqüència immediata de la crisi econòmica que vivim.
Existeixen centenars d’estudis, tesis i experts que han calculat el preu de la desigualtat. Tesis que només veuen la llum en revistes, publicacions i webs especialitzades . Tesis que, com s’assenyala a l’Anuari Sòciolaboral de la UGT de Catalunya, defensen que la pobresa i la desigualtat perjudiquen la competitivitat d’una economia, tant com els costos laborals unitaris, l’índex de preus industrials o la paritat de la moneda.
Quins són els costos de la inseguretat i el conflicte social?, quins els costos d’oportunitat del capital humà i de coneixement perduts? Quins el de la crisi de confiança en les institucions, i per extensió, en el futur de l’economia? Quins seran els costos a llarg termini d’un sistema de salut públic retallat? Quins costos tindrà pel sistema productiu la pèrdua d’inversions a llarg termini en infraestructures o recerca, si la iniciativa pública surt d’escena?
Només una dada per il.lustrar com la despesa social és inversió econòmica, el cost d’un pres a Catalunya és avui d’uns 350.000 € de mitja, que és el que equival a escolaritzar 6 nens de 0-6 anys en el sistema públic. És ,de nou, una qüestió de prioritats. Un país tant llunyà com Mèxic, per exemple, pateix el cost de la inseguretat i la conflictivitat social que es calcula en un 15% del seu PIB. Costos que tenen relació amb no tenir un sistema de salut i educació públics potents, ni unes polítiques socials de qualitat. És el preu d’una societat desigual.
