El debat rau en si és millor primer equilibrar comptes per créixer, o es prioritari créixer primer per generar ingressos que equilibrin els comptes. O en altres paraules si les retallades no només lesionen l’exercici dels drets socials bàsics com educació i salut, sinó que contribueixen a deprimir més l’economia impedint la creació d’ocupació.

Per trencar l’espiral negativa en que  podem entrar caldria retornar al cercle virtuós de la recuperació a partir previament de la creació de confiança , i posteriorment de les reformes i l’expansió de la despesa pública “productiva”.

Una confiança basada en que els sacrificis són suportats amb equitat i que seran útils per la sortida de la crisi , en aplicar un ambiciós programa de reformes que garanteixin els drets socials bàsics públics i universals, i una política de reactivació de l’economia , recuperant les inversions estratègiques en recerca i formació.

La confiança es pot construir a partir del pacte, de compartir diagnòstic i la definició d’un full de ruta. Els governs de progrés (2003-10), tot i no estar en situació de crisi i tenir majoria parlamentària van impulsar una política de concertació i diàleg que cristal·litzà en cinc pactes nacionals i en l’Acord Estratègic, alguns dels quals fins i tot van obtenir el suport de de CIU, aleshores a l’oposició.

No ha estat el cas de CIU ara des del Govern. En aquest any perdut de lluita contra la crisi no ha sabut aprofitar el crèdit que els agents socials i econòmics li van donar amb motiu de la Cimera Anticrisi (la primera mesura proposada pel PSC en l’acord per afavorir la investidura del Sr.Mas). Tampoc ha administrat el suport que en el Parlament li han atorgat els grups de l’oposició a través d’innumerables propostes i iniciatives que han acabat al calaix. Sembla que CIU s’estima més la vella recepta; peix al cove amb Madrid, i qui dia passa any empeny fins que “escampi la boira” pel que fa la crisi. La conseqüència: tots els Pactes aturats, els acords incomplerts, i una “via catalana” per la sortida de la crisi  que no apareix per enlloc.

Pere Navarro va estendre la ma a l’acord en un nou intent de reprendre la via del pacte social, un pacte que ha de comptar amb el principal partit de l’oposició a Catalunya si vol reeixir. Els pressupostos de 2012 acordats amb el PP són una galleda d’aigua glaçada, però la mirada ha d’anar més enllà.

Un pacte social hauria de ser complementari a un pacte de caràcter fiscal. Voler contribuir a la millora del sistema de finançament implica participar del destí d’aquesta millora; la reactivació de l’economia i garantir el model de cohesió social. Un pacte social que ha de sumar empresaris i sindicats, però també associacions professionals, tercer sector social i el món acadèmic i de la recerca.
Dialogar no té preu, de fet és gratis, però s’ha de saber de què parlar i en quina direcció es vol anar. Dues condicions que hauran de ser aclarides per  l’actual Govern de CIU.”