COMPLEXOS
By Jaume Collboni on March 5th, 2006
La situació política catalana es complica en la mesura en que la societat catalana evoluciona cap a la complexitat (“Dit de tot allò que comprèn parts o elements discernibles, especialment quan donen unitat al conjunt“), com totes les societats occidentals. No es cap novetat. Però a Catalunya també es posen de relleu els complexos ( “Qualsevol preocupació més o menys obsessiva provocada pels propis defectes físics, mancances, frustracions,etc), complexos particulars i col·lectius. I cada cop amb més claredat i… normalitat.
Acostumats com estàvem a un bipartidisme “imperfecte”, més propi d’un sistema electoral majoritari que d’un de proporcional com el que tenim, que va suposar l’hegemonia política i social (en el sentit gramscià del terme) del nacionalisme durant 23 anys i un repartiment implícit de rols dins la societat i la política catalanes; ara pot semblar que vivim temps convulsos, temps de canvi, o que estem al bell mig d’una transició sui generis a Catalunya. Ni tot era blanc o negre en 23 anys, ni ara l’escala de grisos és tant confusa.
El que hi ha és, tal vegada, un “reposicionament” dels partits davant un nou escenari, l’emergència d’una nova generació de dirigents polítics i una normalització del debat en la mesura en que quasi be tot pot ser qüestionat. Així es com s’hauria d’entendre la plataforma “Ciutadans de Catalunya”, però també les anades i vingudes del sobiranisme al regionalisme respectuós d’ERC i CIU (de forma alterna i mai coincident en el temps), o que ICV faci de l’ecologisme l’única bandera ideològica definida alhora que obvia la bona tradició de les esquerres catalanes, o que el PP de Catalunya pretengui un liberalisme en la forma i en el fons mentre té un cor que batega “vidalquadrisme”, o que el PSC (desacomplexat) s’erigeixi en el màxim defensor dels interessos de Catalunya precisament perquè és el primer partit de Catalunya. Aquest escenari era poc previsible fa cinc anys.
La complexitat és la norma i les receptes simples no existeixen. D’aquí l’error de l’opció política ( si és que realment ho pretén ser) de Ciutadans de Catalunya, per simplificar, per oposar antinacionalisme al nacionalisme, i per fer d’aquest antinacionalisme l’únic signe d’identitat polític. Als efectes del nacionalisme que pretén combatre aquesta agrupació de ciutadans, s’ha de contraposar un bon autogovern, la cohesió social i cultural, limitar la política de memorial de greuges permanent, fent desaparèixer les causes dels dèficits de diferent caire i aconseguint que l’Estat (l’espanyol, el de tots) defensi i assumeixi amb naturalitat la pluralitat d’Espanya. Justament tot allò que, de nou i de bo, haurà de suposar l’aprovació del nou Estatut. Sense complexos.
Leave a Response
