La vella Norma
La Norma s’ha fet vella. Recordeu aquella joveneta que a principis dels 80 convidava a tots els catalans i catalanes a usar i usar “normativament” la seva llengua pròpia? Molts la recordem amb simpatia pel que representava d’esforç de millorar l’ús social d’una llengua, la nostra, que fins aquell moment era quasi estrictament d’ús personal i familiar.
Malauradament aquella bella Norma definitivament, s’ha fet vella i no només pel pas del temps. S’ha tornat als ulls de molts com una vella senyoreta Rotenmayer (coetània de la Norma), que reprèn enlloc d’estimular, que castiga enlloc de premiar, que ha substituït el seu somriure simpàtic per un rictus estricte…sancionador.
Així es com veig com estan evolucionant les coses en relació a la nostra llengua, així es com percebo la pèrdua de valors entorn del seu ús , i com s’ha anat envoltant d’una cuirassa rígida de normes, sancions, quotes i nivells A,B i C.
Aquesta càrrega simbòlica, de valors , és imprescindible per mantenir amb bona salut una llengua minoritària, que ha de resistir la pressió de les grans llengües i que malauradament no és “necessària” per viure i treballar a Catalunya, sinó és als entorns de “l’oficialitat” en forma d’administracions, mitjans públics i ara les universitats.
Els valors inherents a la llengua catalana, producte de la transició democràtica i de la voluntat d’un poble, de llibertat, d’identitat reconquerida, i fins i tot de la modernitat i del progrés personal i col·lectiu, es van perdent, cada dia una mica més. A curt termini pot ser no baixarà substancialment el seu ús social, ni el seu consum “comercial “ però sí la intensitat de les seves adhesions, d’aquella il·lusió per aprendre una llengua que t’ha de permetre formar part d’una comunitat.
És per això que em qüestiono l’ utilitat pràctica de que calgui el nivell C de català per exercir la docència universitària a Catalunya. Que ningú no s’enganyi, les llengües franques del món acadèmic a nivell mundial són ben poques i una d’elles la coneixem prou be. Realment l’objectiu que s’aconseguirà és augmentar l’ús del català a les aules de les facultats? que tingui més prestigi? és una mesura que del punt de vista pràctic garanteix els “drets lingüístics”? que perdrem com a país i com a sistema universitari català amb tot plegat?
Com publica avui mateix el sociòleg Cardús a l’AVUI, el “el nacionalisme català, s’ha tornat carregós i, sovint, antipàtic”, tot contraposant-lo amb el nacionalisme espanyol més “seductor” i normalitzat. Estic d’acord amb el diagnòstic, tot i que és parcial; entre els dos nacionalismes propis d’una “minoria hiperpolitzada” estem la majoria, que veiem com fan que el català perdi capacitat d’atracció com a símbol de convivència, modernitat i cultura, tot enfrontant una Catalunya irreal amb una Espanya fantasmagòrica, una Catalunya imaginària amb una Espanya del passat. O és que no els fa pensar que alguna cosa ha canviat en aquest país quan la selecció espanyola ara es diu “La Roja”?
Bromes a part, no es pot pretendre potenciar una llengua a només a cops de decret, sancions, proves de nivell i manifestos. De fet aconseguiran el contrari.
Estic d’acord que s’han establert moltes “imposicions” però penso que és necessari davant d’una situació de llengua feble que és en la que ens trobem.
El nivell de suficiència (antic C)només es demanarà als professor que hagin d’ocupar plaça i tindran un mínim de 2 anys per a poder obtenir-lo. A més les classes les podran continuar fent en castellà. La única cosa que es garanteix és que si algú se’ls dirigeix o fa un examen en català és que el puguin entendre.
pel que fa al tema dels nivells és una cosa comuna a totes les llengües de la Unió europea. S’han establert uns criteris de nivells iguals per a tothom.
Penso que s’ha de canviar el xip i mirar el fet d’aprendre una llengua com un factor d’enriquiment i no d’obligació i el tema de la visió bohèmia d’aprendre una llengua a la que fas referència a l’article no és real, no només pel català sinó per a cap llengua del món.
David.