Midnight in Barcelona
Un grup d’amics d’entre 30 i 40 anys juguen al futbol, van de copes i lliguen el que poden. Hi ha un conegut, que no és de la colla, però que és el més guapo, juga molt bé al futbol, té una nòvia espectacular i un esportiu Alfa Romeo vermell. A través d’un fals sms enviat des del mòbil del guapo, fan creure a la nòvia espectacular que aquest té un rotllo amb una altra tia. En una successió d’esdeveniments dramàtics i imprevisibles, el guapo, objecte de la sana enveja de la colla d’amics, és abandonat per la nòvia, i perd el cotxe, la feina i la casa. La putada adquireix dimensions continentals i els de la colla se’n penedeixen i han de desfer tots els malentesos.Aquest és el brillant argument d’una pel·lícula titulada “Presumptes Implicats”, presentada com a una “gran estrena” a TV3 fa uns dies i cofinançada per administracions catalanes i valencianes.
Mentre la història es desenvolupava, les preguntes em començaren a fluir; per que s’havia subvencionat aquest “telefilm”?, perquè fomenta els llaços entre Catalunya i València? perquè mostra les variants dialectals del català de Catalunya i el valencià de València( que són la mateixa cosa però s’anomenen de forma diferent)?, perquè fa un exercici socio-antropològic de la meva generació? perquè transmet els valors del penediment i la rectificació?. Mentre em feia aquestes preguntes, més fruit del tedi que de la indignació, i ja abans de que acabés el film, agafo un diari i llegeixo la polèmica sobre les subvencions que rebrà Woody Allen per fer la seva pròxima pel·lícula a BCN. I aleshores sí; passo del tedi a la indignació.
No sabem si en W. Allen farà una extraordinària pel.lícula coral com “Hanna y sus hermanas”, ni si BCN tindrà el protagonisme de NY com a “Manhattan”, ni si serà un drama sublim d’amor i desamor com “Delitos y faltas“, o una àcida comèdia com “Desmontando a Harry”. El propi Allen ha dit que “Midnitgh in Barcelona” (que sembla el seu prometedor títol) serà “una película romántica seria con algunos momentos divertidos y sin sangre”. Comenzará “con alguien enseñando la ciudad a dos personas que acaban de llegar”. “Mi propósito es mostrar Barcelona igual que muestro Manhattan, muy a través de mis ojos”.
Si això li afegim les estrelles espanyoles de Hollywood i catalanes de Catalunya (sí són ells ! Joel Joan, la Lloll, Abel Folch…) i li afegim la projecció internacional de la ciutat… cal que fem sumes i restes? resisteix la comparació amb altres dignes projectes cinematogràfics d’interés social i nacional pagats per tots?
